Història

Segons indiquen els plànols del delta de més antiguitat, l·illa de Buda es va començar a formar a les primeries del segle XVIII. Un altre mostra d·aquest fet ens la dona l·escrit que el senyor Francisco González “Alguacil Mayor de la ciudad de Tortosa”, i primer propietari de l·illa, va dirigir amb data de 16 d·abril de 1738 a la Corona de Aragó demanant l·anexió “…de una Isla de tenencia de treinta jornales, poco más o menos, que de algunos años a esta parte ha aparecido en medio del río…la cual se halla inculta y vulgarmente la llaman la Isla de Buda, de la cual la Real Hacienda no percibe beneficio alguno. Por ende, y a fin de que el Patrimonio Real consiga alguna utilidad, pide y suplica serle por V.S. concedida dicha Isla, ofreciendo pagar moderada entrada y censo anual…”, y que va ser resolt favorablement el 11 d·agost de 1739..

Des de aquet moment l’illa va anar creixent gràcies als sediments aportats pel riu en les avingudes i riuades, fins que va arribar a tenir 1450 hectàrees de superfície, passant de mans d’uns propietaris a d’altres fins l’any 1924 en que va ser adquirida pels germans Joan i Pere Borés Calsamiglia.

A l’any 1918 Buda tenia una forma molt prominent (cap de Tortosa) i manifestava el procés de progradació cap al est. El difícil accés als ports naturals del Fangal i els Alfacs, formats per terres d’al·luvió arrastrades pel riu Ebre, va determinar la construcció a l’any 1864 de la primera farola per la navegació situada al Cap de Tortosa dins de l’illa de Buda, una torre de ferro de figura cilíndrica i pintada de color perla que ha resultat ser emblemàtica per la gent del delta. Tot just desprès de complir cent anys l·avenç de la mar la va fer caure a principis de la dècada dels seixanta. El braç de l·Ebre que desembocava a migjorn i que constitueix el límit occidental de l’illa, era important i actiu.

A l’any 1950 el riu s·obre cap el nord com a conseqüència de la avinguda de l·any 1937 (segona en importància del segle XX), que va trencar el marge septentrional del riu, i ja s’aprecia un cert retrocés del Cap de Tortosa.

Finalment a l’any 1960 es produeix l·abandó definitiu de la gola est i es produeix un fort retrocés de les platges. El riu Migjorn es manté actiu tan sols com a canal artificial de desguàs.

Des de sempre s’ha donat prioritat a les necessitats de preservació de aquest entranyable indret, que destaca per ser un dels aiguamolls mes ben conservats de Catalunya, la qual cosa ha estat possible gràcies a l·exemplar gestió de conservació dels seus propietaris al llarg del temps, les bones pràctiques i a la baixa intensitat de les explotacions tradicionals a la zona com son la pesca, la caça i el conreu de l’arròs.

Això significa que, des de temps immemorials, i per expressa voluntat dels propietaris, s·ha exercit una explotació dels recursos cinegètics i pesquers de molt baix impacte, que ha possibilitat la conservació de les llacunes i la diversitat de la flora i fauna que i viu, de manera que s·ha limitat el nombre de caçadors i barques de pesca per fer sostenible l·aprofitament d·aquest recurs, evitant el sanejament dels aiguamolls per a la seva transformacions en cultius, prohibint la pesca de l·angula en els desguassos i canals oberts al riu, mantenint la massa forestal existent, suportant les mancances d·aigua de reg derivades d·una xarxa de canals de reg obsoleta per afavorir a la fauna piscícola associada, i fent un servei de vigilància mitjançant guardes jurats, darrerament compartit amb la guarderia del Parc Natural.

A més sempre s·ha donat importància la conservació de lo tradicional com son la pesquera o el conreu de l·arròs, entre d·altres, que permet al visitant retrobar-se amb valors associats a la vida de pagès, la cultura, l·imaginari rural i el patrimoni històric, que el progrés i la modernització han expulsat dels àmbits de la vida urbana.

En definitiva els atractius de l·illa de Buda son nombrosos i el desig de coneix-se·ls a quedat pales al llarg del temps tant entre les persones dels pobles veïns com entre els turistes que ens visiten.

En aquest sentit, el fragment de la poesia que el ja centenari i popular poeta català Josep Maria de Segarra va dedicar a Buda, desprès d·una estada de tres dies en que va ser convidat a l·illa a l·any 1945, a on el poeta evoca el seu sentir, quedant patent el seu coneixement de la natura, el mon rural i de les aus:

En aquesta existència escorreguda,
dins la qual menys s’hi guanya que s’hi perd,
amb l’ànima un si és mig ajaguda,
vull cloure els ulls i somniar despert,
en l’opulència del país de Buda,
on l’aigua és llisa i l’arròs és verd…

…Nit de Buda, millor que nit de roses
saps provocar el son més pregon,
Buda, misteri, becadells al front,
i res de noses!
Si no fossin aquestes simples coses,
de què valdria haver vingut al mon?

Josep Maria de Segarra (1945)